viernes, 27 de febrero de 2009

AS de corazones

Dime si existe alguna manera para no temblar al verte.

Dime si puedo rozarte sin necesidad de que se aceleren mis pulsaciones.

Dime si hay alguna manera que al cruzarme con tu mirada no pierda el mundo de vistsa.

Dime...









ps: como cargar con el peso de

lunes, 23 de febrero de 2009

perdimos els tren, que craks!

Las cosas suceden cuando y como deben de suceder.
Cierto, tube la sensación de que te necesitava. Que no podia pasar otro dia más sin acariciar tus labios. Pense por más de un momento, que todo terminaria en tragedia. Y que tu pasarias a formar parte de algun nombre roto en lo más profundo de mi alma.
Por suerte, no sucedio así.
Las ganas siguen rozandome al igual que los recuerdos.
Pero te informo que pasas a formar parte de otro capitulo, con un final incierto y una confusa conclusión.
Aun así, seguire soñandote tantas noches como sea posible.

Con cara de sueño, con un finde más que bueno, me es dificil decidir si lo que he vivido debo guardarlo en el rinconcito de "para no olvidar" o en el de "repetimos?"

Todo empezo en una idea, a medida que pasavan los dias iba evolucionando, hasta convertirse en lo que ha sido 3 grandes dias, con una resaca mal curada y el recuerdo de la primera idea transformado y redirigido, quizas para mejor, pero del seguro que tambien hacia peor.



ps: no tengo sueño, es la dificil digestión que toca despues de lo vivido. Grande grande!

lunes, 16 de febrero de 2009

tatuada

Mostrare tus besos en clave de sol.
Publicare tus miradas en el camino de la vida.
Desvelaré tus suspiros en mi diario interior.
Tocare tu pelo en sueños rotos.
Acariciare tu alma en el más allá.
Soñare con palabras mudas en esta realidad.
Alojare en mis entrañas el dulce olor de tu sonrisa.
Guardare para siempre los mejores suspiros de ternura.
Permanecere fiel a tus caricias olvidadas.
Desvelaré la duda que no tengo.
Despertaré acurrucada en tus brazos de mentira.
Escrivire en tinta china todos lo que me dicen tus manos.
Sentenciaré el nunca jamas.
Guardaré tu voz y tus palabras en una cajita rota.
Impregnaré mi alma de tus caricias.
Tatuare tu falso nombre al lado de la fantasia más absurda que inunda mi vida. Así podre soñarte dia tras dias sin romperme en 2 pedacitos y necesitar litros y litros de superglu para volver a ver.
Creeme, es momento de jugar con nuestras vidas y apostarlo todo.
Es momento de oir tu voz en mi interior y enloquezer dia a dia.
Si pudiera, te regalaria mi corazón reconstruido con tus mudas palabras.

domingo, 15 de febrero de 2009

coment



Deixa'm veure com elimines els silencis que vas guardant dia rere dia després de llegir-me.

martes, 10 de febrero de 2009

racionalitat?


No puc fer res per esborrar la teva imatge difosa dins meu.
Aquella mirada tendra i dolça que m'embaeix i em fa perdre el control.
No t'ho puc dir, això no va amb mi. Pero si que t'ho puc escriure.
Espero, poder seguir jugant aquest joc d' indis i cawboys els instants suficients per poder algun dia, si es necesari i esencial, oblidarte i no caure en l'intent.
T'has convertit en allò que durant tant de temps he anhelat, ets qui regna en els meus pensament. Qui redirixeix la vida, segons el moment i el motiu. Qui m'omple d'energia i m'oxida de rabia.
Ets qui amb una mirada aconseguix fer-me perdre el nord.
Has aconseguit fer oblidar les meves promeses.
Pero per altre banda, t'haig de donar les gracies de mala gana. M'has fet resdescobrir tot allò que creia desaparegut. M'has ensenyat la victoria i la derrota, pero sobretot la lluita constant.
Avui els meus llançols et recorden.
S'ha acabat el fer bocins de nordics per oblidar la teva escalfor, si no hi ets, els somnis em brindaran el millor dels teus records, i aixi oblidar la fredor i grandaria d'aquell llit que em serveix de refugi.
Una caricia indiscreta, un petó d'amagat, un somriure confident, unes converses delatadores, una mirada desitjosa, gestos provocadors.
Et cantaré QKr tants cop com vulguis.

jueves, 5 de febrero de 2009

dentro de un momento este instante sera solo un recuerdo

Et trobo a faltar.

Dies grisos i espesos que no em deixen veure el sol.

Paraules mal dites, viatgers del futur.

Antics desconeguts del pasat, ara, passatgers del present.

Falços petons, caricies de mentida, mirades amb els ulls tancats, paraules en silenci.

Et recordo.

Mirades que parlen, somriures que expliquen, petons que esborronen, caricies que emocionen.

T'imagino.

En un present llunyà, prop de la lluna. Una cerveza en mà. Petons que m'exciten.

M'he perdut buscan-te. Minuts, hores dies, perden el temps de vista, perden la realitat, perden la poca ficció que em quedava, perdent els pocs records que em vas regalar.

He perdut el petit unviers que m'alimentava abans de trobarte.

Ara, en aquestes hores mortes, en que costa diferenciar la realitat de la ficció, t'intento sentir al meu costat, agafant-me la mà i pasejant els dits pel meu palmell.
Present en la meva ment, recordo aquell dia. El primer dia. El millor dia. L'haverte conegut.
Ho tenim clar, tu em miraves i jo t'observava.
Petons lents i dolços, mirades massa sinceres per ser reals, paraules a la pell, dits capaços d'escriure i impregnar de tinta el meu cos.

Tinta que a poc a poc a anat convertin-se en record i ha esborrat totes les cicatrius.
I si t'ho pogués dir, sabries que has estat millor que un propi somni.

Ara, altre cop perdo la veu i recupero la por.




Necesito parlar-te sense por de que el que et pugui dir, et facin fugir.


I ara, no em puc trobar.